La gravetat ens arrela, no ens mecanitza.

La gravetat és una de les quatre forces fonamentals de la Física (junt amb l’electromagnètica i les dues forces nuclears).

Amb les forces fonamentals ha passat quelcom semblant al què ha passat amb les partícules. A mesura que miraven d’entendre més endins de l’àtom anaven apareixent més forces (o se les treien de la màniga per poder explicar el que observaven, com sembla que és el cas de les nuclears). La diferència però, és que el nombre de partícules és infinit i les ganes de trobar-les totes per alguns són molt grans, mentre que el nombre de forces no pot ser infinit i la intenció no és trobar moltes forces sinó unificar-les.

Einstein va intentar unificar la gravetat amb l’electromagnetisme. Avui l’objectiu segueix sent unificar forces i trobar la teoria del tot, que permeti explicar tant lo petit com lo gran.

Comencem veient les característiques principals de la concepció de l’Univers amb la Física Clàssica on la gravetat és la protagonista junt amb Copernic, Galileu, Descartes i Newton.

·         L’espai i el temps són absoluts.

·         La matèria està formada per àtoms que són passius i estan morts (els mou Déu).

·         La matèria i l’esperit, la ment i el cos... són dues coses separades (divisió Cartesiana).

·         Newton inventa el càlcul diferencial i fórmula les lleis de Newton amb les que: Uneix el cel i la Terra. Imagina l’univers com un sistema mecànic format per objectes sòlids que funciona d’acord a les seves lleis. L’univers com una gran màquina i tots els fenòmens físics que hi tenen lloc es redueixen al moviment de cossos materials atrets per la força de gravetat.

Tots sabem què és la gravetat, la podem percebre. La sentim quan estem dempeus a terra, quan ens sentim pesats, quan ens deixem caure esgotats al sofà, quan carreguem coses d’un lloc a l’altre, quan ens tirem a l’aigua del mar des d’una roca ben alta, quan se’ns cau alguna cosa,.... tot pesa, oi?

Però, per què actua la gravetat? Com funciona?

A aquestes preguntes Newton no els donà cap resposta i jo fins que no vaig conèixer en Haramein no me n’havia fet mai a la idea. 

Sobre això i més en parlaré en propers posts, ara però el que m'agradaria deixar palès és que la visió mecanicista que sorgeix al segle XVII encara té èxit actualment. Aprofito un fragment d’un article que vam escriure amb la Vicky quan vam participar al Primer Fòrum Social per l’Educació a Catalunya que va tenir lloc a Barcelona el febrer de 2005 per deixar-ne constància.

... [L’herència cartesiana ens ha portat a confondre la metàfora de la naturalesa com un rellotge amb la certesa que tot el que ens envolta pot ser entès com una màquina. És evident que aquesta forma d’entendre el món, reforçada amb les lleis formulades per Newton, ha facilitat la percepció que podem controlar i dominar la natura. Durant tres segles, aquest model ha servit perquè entenguéssim els processos de la natura en termes de causalitat mecànica, en base al principi de causa-efecte. Però de la mateixa manera que Newton en el seu temps proposà unes lleis que tingueren un gran impacte en el pensament i desenvolupament de les societats, durant el segle vint diferents persones han establert idees i teories que estan començant a canviar aquesta visió del món. D’una banda Einstein, que amb la teoria de la relativitat planteja que no hi ha un punt de referència absolut ni cap perspectiva preferida que doni autoritat a l’observador. D’altra banda, l’aparició de la teoria de la complexitat durant els anys 80 i 90 ha començat a transformar la nostra visió d’un futur previsible i cert cap a un futur ple d’incerteses.]...

  

  

Ah, us recomano molt i molt Mindwalk,
una pel·lícula basada en el llibre
Turning Point de Fritjof Capra
on s’entén molt bé la necessitat de canviar

del paradigma mecanicista al sistèmic.